ADÉU

Ell l’hi va agafar la mà i l’hi va dir:
– Ningú vol dir-me què tinc, tothom m’amaga el què em passa. Jo sóc valent per lluitar i tirar endavant, però si no me’n surto en aquesta lluita, no oblidis, que des d’allà on sigui, faré tot el possible per ajudar-te.
Recordo que en aquell moment, vaig sentir com si una mà enorme, m’agafés el coll i l’empenyés cap enrere per ofegar-me. Una mà enorme va baixar després fins el cor i m’agafà la goma dels sostenidors amb tanta força que no podia respirar, que el cor no trobava espai per col.locar-se dins del cos.
Vaig somriure.

– Ho sé. No fa falta que no hi siguis per saber-ho, sempre ho has fet.

A l’habitació del costat, la meva millor amiga feia escassament 3 hores que havia mort.

– L’estimaves molt aquesta noia eh?
– Sí, avi, era la meva millor amiga.
– Costa deixar marxar algú eh princesa?
– Sí, avi, no ho saps prou. Però ara tu no et preocupis per això.

Costa deixar marxar algú que mor, costa deixar marxar algú que tens al costat i que finalitza el seu trajecte amb tu, costa deixar marxar algú que no vol seguir al teu costat i costa deixar marxar algú que, sense avisar, desapareix.

Costa deixar marxar una amiga que troba xicot i a alguns inclús els hi costa deixar marxar un jersey.

I amb els anys, una aprèn que la finalitat de la vida consisteix en deixar marxar, en dir adéu i entendre que malgrat el dolor, el món no es paralitza per tu ni per la teva despedida.
Aprens que despedir-se forma part de la vida tant com els dies de sol i de pluja, donat que tot és impermanent i que tot muda i canvia.

Tot el que neix, mor.
Tot el que comença, acaba.

I tot i així, trobar un sentit personal a la lluita per la vida és imperatiu.

A mi m’és suficient en pensar en els moments de dol, que tota la vida, tot l’Univers, està contingut en una petita llavor, en una gla hi ha tot un roure sencer. La mort no és més que un “fins una altra”.

La vida no fa més que expandir-se. D’una llavor a l’Univers sencer.