En la última visita que vaig fer a la meva homeòpata, ara fa 3 setmanes, em va dir que estava presa de totes les pors atàviques que existeixen.
Atàviques?? Atavisme: aparició en un individu d’un caràcter presentat per un avantpassat llunyà i desaparegut en els avantpassats immediats o pròxims.
En el meu cas: por a morir-me de gana, a no tenir diners, a la nevera buida, a que el meu xicot m’abandoni, o a no poder-lo abandonar jo perquè sinó no tindria on caure’m morta, el què vol dir, por a no poder-me’n sortir si em quedo sola o m’abandonen, por a no trobar feina o a fer-la fatal, por a no poder arribar mai a aconseguir allò que vull, por a no ser capaç de volar i quedar-me atrapada en una vida d’estabilitat i tradició, por a no poder tornar a Catalunya, por de la por…
Recordo fa 4 o 5 anys, en un bar de Gràcia, perpendicular al carrer de la Perla, i freqüentat per escriptors i intel.lectuals i també per una parella de nois que s’acabaven de conèixer i que ja no es van separar mai més. El que avui dia és el meu millor amic i germà i jo, discutíem i elaboràvem una perfecta teoria sobre els fills de pares divorciats, el cas dels dos, per descomptat. Aquesta teoria feta entre bromes i cafè, teixia una fina teranyina entre diferents factors: por a l’abandó, baixades de sucre i addicció als hidrats, por al compromís, inseguretat i falta d’autoestima, addicció a la bohèmia o a l’estabilitat més avorrida i tradicional, creativitat i tendència a l’autodestrucció i al maltractament amb música com la del cantautor Ismael Serrano.
Aquella teoria, que en el fons sabíem que era absurda, ens va unir, i el més important de tot, ens va posar un nom, ens va situar en el món. Va fer de la nostra diferència un grup social reconegut.
En Gonzalo, en Gon, ha sigut un dels millors regals que la vida m’ha donat. Ara estem lluny i m’envaeixen totes aquestes pors, però sé que si el tingués a prop, em tranquilitzaria afegint un nou paràgraf a la nostra teoria: 10.2.3 : en los hijos de padres divorciados, la distancia y el desarraigo puede crear fuertes crisis de miedos atávicos y profundos. El tratamiento consta en una visita a su tierra o una divertida charla teléfonica con amigos pertenecientes al mismo grupo social.
Potser no tinc pors atàviques, potser simplement tinc enyorança. Ahir vaig plorar escoltant la sintonia de Vent Del Pla! I vaig pensar en el meu avi:
– Que no t’hagis de trobar mai lluny de la teva terra i escoltis l’Emigrant, ja veuràs com ploraràs!
Sàvies paraules. Veus? Ell també tenia una família disfuncional.
Noieta, entre les pors atàviques aquestes (que ja fan por només pel seu nom), les famílies disfuncionals i les melodies que fan renéixer l’enyorança… Doncs, que haurem d’aprendre a lluitar contra les pors veient totes les coses bones que les han vençudes, amb una bona espasa d’hidrats i sucre!
Me gustaMe gusta