CARETES

I de sobte ho vaig veure clar: la meva cara no podia dibuixar cap dels somriures d’abans, no podia expressar cap emoció que no sentia, no podia fer veure que estava a gust, no sortien paraules de la meva boca…No tenia res a dir-li. La meva careta havia caigut. Del tot. No sabia ni com ni quan. Segurament era un procés que s’havia anat produint a poc a poc, des d’aquella davallada als inferns de feia 3 setmanes, des d’aquell encontre amb la pròpia ombra.

Ja no podria fingir més. Vaig adonar-me que aquella relació era falsa. De l’altra banda jo no en rebia res, absolutament res. I de la contrària, si no l’hi solucionava la vida, tampoc volia res amb mi, simplement la movia l’ interès i l’egocentrisme.

Aquella mateixa tarda, assegudes en una cafeteria propera a casa, amb 2 cafès amb llet descafeïnats de sobre, que havien deixat la llet excessivament blanca i dolça. Una llet no el suficientment calenta com per saborejar-la. Tot plegat, creava una atmosfera nauseabunda i asfixiant. Jo no podia deixar de fumar i pensar: això és tot el què en trec d’aquesta relació: anar-me’n a casa plena de fum i sense energia.

Passades 3 hores de converses falses, tenses, insulses, d’un paquet de tabac encetat i esgotat i de cares que ja no podien fingir més, i sobretot, de maldats encobertes, vaig anar-me’n a casa pensant:

– No penso deixar-li posar un peu en aquesta casa. No penso oferir més la meva intimitat, la meva parella, la meva vida. Tot allò que jo he après amb l’esforç de l’experiència.
– La meva vida és meva. Tu, guanya’t la teva, no intentis comprar-te’n una igual. No intentis comprar-me, enganyar-me, manipular-me o fer-me mal. Sempre surt malament.
– Les caretes sempre acaben caient. I la teva cara hauria de caure, però de vergonya.