LÍMITS

Què fàcil seria que en un determinat moment, el meu cos hagués assolit la saviesa necessària com per indicar-me que els meus límits estaven sent traspassats en aquell precís instant.

Quina ràbia quan, una nit qualsevol, que has estat rodejada de persones que aprecies, te’n vas a dormir amb una sensació estranya.
L’endemà t’aixeques rabiós. No saps què ha passat durant la nit. L’únic que saps és que sents una fiblada de dolor, un pes al cor que et diu que una altra vegada t’has tornat a trair a tu mateix.
Pots haver-te deixat manipular, ridiculitzar, posar en evidència o simplement haver absorbit totes les misèries dels altres, com una esponja, i sense filtre.

La sensació és horrorosa: els trucaries i escridassaries per ser tan miserables i incapaços de resoldre la seva vida, que han de venir-te a escopir a tu totes les seves porqueries.
Tu has treballat, t’has enfrontat a totes les coses que se t’han posat per davant i ara, treballes amb la immaduresa dels altres i els ajudes a resoldre la seva vida???Per què?

Quin és el límit de l’amistat? En quin punt escoltes i en quin punt passes a ser una esponja, un terapeuta, un psicòleg que treballa gratis i les 24 hores del dia dels 365 dies de l’any?

En quin moment deixes de ser un bon amic per passar a ser simplement utilitzat pels amics? En quin moment passes de ser una orella que escolta a ser una llibreta en blanc sobre la que escriure totes les “palles”mentals i esperar que et doni respostes?

I el més important. Si passes a ser la persona necessitada en la que tothom es refugia i intenta trobar respostes, per què passes a ser la persona menys respectada alhora???
L’accés crea la indiferència, la distància el mite.
I jo afegiria: L’accés crea l’abús; la distància, el límit.