LA LLIBRETA (somnis que et parlen)

Quants records i quanta neteja! Feia temps que volia comprar aquell bagul per guardar-hi tots els seus papers, llibretes, escrits… Havia tingut les caixes precintades sota el llit durant 2 anys. Havia arribat el moment de destapar els records. Però havia decidit que no s’entretindria gaire a llegir res perquè sinó no acabaria mai i alhora sabia que si començava a llegir segons què, el seu fràgil estat emocional es veuria alterat i transportat a un passat que ni tan sols existia ja.
En aquell moment de la seva vida, era més partidària de la memòria selectiva, aquella que esborra els fets dolorosos del passat.
Estava contenta. L’olor del vímet del bagul nou la refrescava. Eren nous temps, d’un temps cap aquí, la vida l’hi començava a rutllar.
Quina gràcia!: cartes de l’avi; postals de la seva companya de pis convertida ara en germana per tota la vida; notes de la seva mare i llibretes, ordenades per dates i per fets importants: del 99 al 2000 o un títol escrit amb un rotulador gruixut: Albert; Martí; Marc.
Marc… No pogué evitar-ho. Sabent que obriria una ferida que no volia llepar, sabent que el que hi havia en el present era el millor. Una parella estable i xerrar amb en Marc de tant en tant. Un missatget i una salutació educada. Res més. Allò era perfecte.
Just feia 2 dies que havien parlat per telèfon després de gairebé un any de no sentir-se les veus.
Ell l’havia trucada per dir-li només que després de la mort d’un amic seu, pensava que era molt valenta d’haver afrontat com havia afrontat la mort de la Marta. Parlaren una estona, fins que es feu el silenci i s’acomiadaren.
Allò estava bé. No eren amics, no eren res, però mantenien el contacte perquè, de manera irracional, cap dels dos volia deslligar-se de la vida de l’altre.
La va obrir.

SMS: Si no estigués treballant, vindria i em ficaria dins els llençols per fer-te l’amor tendrament.

Va sospirar. I va tancar la llibreta de nou. Sense pensar-s’ho, va posar la llibreta al bagul i va seguir guardant tota la paperassa de la seva trajectòria vital.
Però com un flaix de llum, certes paraules van començar a ballar per la seva ment, saltant- se la barrera de seguretat de la memòria selectiva:

– Em vens gran. Em fas pensar. Ho sento.
– No entenc què vols dir. – Va dir sense mirar-lo.

Estaven asseguts en un esglaó, davant d’un bar musical. Tots els amics eren a dins. Els seus i la Marta. Ell havia esperat que tothom entrés i l’hi havia tancat la porta quan anava a fer-ho ella.

– Queda’t aquí a fora amb mi

I s’assegueren als esglaons, sense dir-se res, fins que ell l’hi esventà aquella frase lapidària.

– Jo tampoc sé el que vull dir. – Va respondre en Marc. – Només que penso moltíssim en tu al llarg del dia.
– Què penses? – No sabia si volia sentir la resposta.
– No ho sé. M’imagino la meva vida amb tu, m’imagino la meva vida sense tu… – I va sospirar. No parava de fer-ho d’un temps ençà però no se n’havia adonat fins que la Martina l’havia advertit d’aquell hàbit recent.
– Sospires…
– Ho sé.