Confessions d’una mare amb grip

Malaltona al llit. La migranya que vaig tenir ahir va ser descomunal.
Aquest embaràs nostre,fill meu, és una qüestió de fe, entre tu i jo. A l’estar tan sols, tu confies en que et dóno tot el què necessites i jo confio en que estàs bé, encara que no et senti moure.
I els dos sabem quan profundament ens estimem.
Ahir, amb la migranya que vaig tenir, patia per tú, però no em donaves psíntomes d’estar malament, al contrari, et percebia tranquil/a dins meu. Ara també, a pesar de la grip.
Per mi, no et vull enganyar, l’embaràs no és un estat físic fàcil,o el més agradable del món, però és el primer acte d’entrega que fan les mares pels fills.
I saps què? És autèntica i genuïnament incondicional, sense esperar res a canvi. No passa res. T’estimo tant, que no passa res. Després de veure’t moure braços i peuets. Tan perfecte, com un cacahuet. No passa res.
Desitjo trobar-me bé tant com desitjo aquesta primavera que no arriba. Però, després de tres dies de neu i més d’un mes sense veure el sol, un sap que no es pot lluitar contra la naturalesa, ha de fer el seu curs.
Planejo coses per tu, rodejades de felicitat, senzilles: una sala de jocs a la planta de dalt, passejades amb els gossos,gronxar-te davant la llar de foc, construïr-te un sorral i un gronxador, banyar-nos a la piscina a l’estiu, estirar-nos els tres al llit, troç de menjar per tu i l’altre que et robarà la Phoebe, els grunys de la Lloba quan li tiris els pèls, anar a recollir cireres, visitar els avis a Catalunya…
Nou mesos. Nou mesos que et preparen,t’enfronten, et transtornen, et  transformen, t’encaren, et formen, al mateix temps que a tu, per a tot allò que hem de viure junts.