De com…

De com en una estranyament calurosa tarda d’estiu a Pamplona no he fet absolutament res de profit. De com des de les dues del migdia que he tornat de passejar en bici amb la Lloba, he dinat i m’he quedat al sofà veient els càstings de Fama, que em meravellen i m’horroritzen al mateix temps, esperant que es féssin les 4 perquè em truquéssin per dir-me que ja puc anar a recollir el meu cotxe nou, el meu meravellós primer cotxe. De com eren les 4 i mitja i no m’havien trucat i ja no hi havia res a la televisió i jo tenia tants nervis que no podie fer res més: ni preparar classes ni coreografies ni res. De com he escoltat el Jordi per telèfon mentre contractava la meva astronòmica assegurança a tot risc i després l’hi he fet preguntes que l’han posat nerviós i quasi em demana el divorci: si és a tot risc per què he de pagar una franquícia, què em cobreix l’assegurança.?..I ell s’ha enfadat i m’ha dit que això ningú ho sabia fins que no t’hi trobàves. De com m’he assegut al llit amb la Lloba al costat i el telèfon mòvil, sobretot, intentant acabar les últimes pàgines de La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, sense parar de mirar el telèfon. Les sis de la tarda, ja no hi ha cotxe fins demà. De com he tornat a mirar-me el catàleg del cotxe per veure’n les fotos i fer-me’l una mica més meu i esperant el moment he hagut de respondre humiliants missatges que em deien a quina hora quedavem aquesta nit per veure la meva flamant nova adquisició. De com m’he estirat al sofà i m’he quedat adormida veient com es cridaven per la televisió i pensant que el senyor de la plaça de pàrquing no m’ha trucat i el meu cotxe haurà de dormir al carrer, i me’l robaran, ratllaran o violaran i jo hauré de seguir pagant el crèdit durant els llargs sis anys al que l’he posat. El meu primer crèdit. De com m’he aixecat amb els ulls cremant i les lentilles enganxades als ulls i sentint-me culpable perquè no he fet res en tota la tarda, mentre la Lloba em seguia coixejant fins el lavabo perquè se l’hi ha adormit la pota. Espero, perquè amb aquesta tarda tan liada que he tingut, només em falta dur-la al veterinari, he pensat. I de com el telèfon seguia sense sonar i davant l’avorriment i la gran quantitat de feina que tinc i que no faré he optat per menjar, massa, per fumar, per fullejar la Elle, i el catàleg d’Ikea, xafardejar el Facebook, escriure a un vell i estimat amic del blog, pensar en qui truco per distreure’m i en la mandra que em fa parlar amb ningú. De com diuen que l’avorriment és la base de la creativitat i agafo l’ordinador i escric totes aquestes tonteries. De com he pogut pensar que m’agradaria guanyar-me la vida escribint des de casa. Quina bogeria!L’avorriment no em deixaria treballar. Quin stress! Sense trucada.