Entre els meus propòsits no d’Any Nou sinó de vida, últimament em rondava pel cap la possibilitat d’obrir el meu propi centre, la meva pròpia escola de dansa. De dansa, per dir-ho d’alguna manera perquè donat que el meu treball és molt concret i específic, mai acabo de saber ben bé si es basa en la dansa o ratlla i gairebé envaeix el camp de la teràpia.
En el meu centre hi hauria un espai per la Pedagoga amb la que treballo, per les teràpies manuals i energètiques de la meva mare, per nens, pares, avis i si m’apures…animals de companyia.
M’agrada la vida que porto, sempre amunt i avall, d’escola en escola, de poble en poble…Cares noves, nens il.lusionats, adolescents emocionats…Treballar amb la gent en les seves hores de lleure, sense pressions, podent-los ensenyar sense que sentin que el resultat final es resumeix en un número. El resultat final és la satisfacció d’un salt, una coreografia, la música o haver fet nous amics cara a cara i no a través d’un xat informàtic. Però alhora, aquest ritme de vida és esgotador. Ja no dic quan arriba el moment de cobrar: si es tracta de l’ajuntament, ja puc esperar asseguda; si és un grup de pares, mai saben a qui l’hi toca o no tenen canvi o…
A Pamplona no sol fer gaire bon temps, i menys aquest any, així que els que som de secà, aprofitem qualsevol raig de sol per anar a parar-lo a alguna terrasseta. I just al costat de casa, hi ha un passeig peatonal amb un bar preciós que treu les taules al sol sempre que hi ha oportunitat. Gairebé les treu per nosaltres, ens diu sempre l’amo.
Al costat d’aquest bar, hi ha una antiga cafeteria-llibreria, que porta 2 dies amb un cartell enorme que diu: SE VENDE.
Somiar es gratuït, però juro que quan vaig veure el cartell, el meu estómac es va encongir en un munt de pessigolletes o papallones. Les mateixes que quan t’enamores. M’hauré enamorat d’aquest lloc preciós? Cada dia miro a través dels enormes vidres que té i somio: aquí la sala de ball, aquí la recepció, mantindria la cafeteria i hi posaria uns grans miralls, el llibre que un dia publicaré anirà aquí (això seria un altre dels propòsits)…
I a sobre dels enormes vidres, amb unes lletres precioses, hi posaria: Escola de Dansa MALKA.
De vegades, llançar els somnis a l’aire és el primer pas per fer-los realitat, no?
Encontrando la belleza y la creatividad en cada momento
Madre, Humanista, Pedagoga Waldorf, Terapeuta,Bailarina y tejedora incansable. Amante de la Naturaleza, en ella me apoyo y me inspiro para crear, ayudar y aportar cosas bellas al mundo.
I tant que sí. Per a mi és així, primer el somni i després la realitat… si s’escau. Somiant veus possibilitats, il·lusions, projectes… que són ben necessaris per tirar qualsevol cosa endavant.Ja has fet un primer pas!
Me gustaMe gusta
No t’adormis somniant, si hi veus futur, tu ets el teu futur. No pensis o diguis jo faria, sinó, jo he fet. Voluntat de treball i valentía. pel que sempre has contat es lo teu, doncs, mans a la obra… Veure el teu lloc en un lloc, que és el teu treball, il·lusió… Ningú t’ho farà. Et tu la que has de fer camí al caminar. L’avi Anton. Estic content per tu…. i per mi.
Me gustaMe gusta
de vegades no; sempre. el primer pas per fer realitat els somnis és llençar-los a l’aire.
Me gustaMe gusta
L’important és tenir il·lusions, i tampoc ho veig tant descabellat pel que contes. Tu et pots crear lo teu espai i poder ajudar a altres persones a trobar lo seu. Quan hi ha pessigolles de vegades és que hi ha alguna cosa…
Me gustaMe gusta
Endavant amb els somnis!! Agafa la rauxa i converteix-la en projectes, potser només es queda en això, però qui sap… i sinó, saps que, que somiar es gratuït.
Me gustaMe gusta
Jo també he vist les lletres escrites sobre el mirall, incapaç de recordar-ne el color. He vist la terrasseta on pendrem un cafè quan facis una petita pausa, t’he vist parlant amb pares, amb petits i grans, avis enamorats que comencen a ballar, creant il·lusions… Somiar? Jo en dic viure… No sé com ni quan ni on. Però si puc contribuir a fer d’aquests somnis realitats, no dubtis que estaré al teu costat!!!
Me gustaMe gusta