El mocador vermell

– I què me’n diu d’aquest nen amb aquesta cara tan dolça?
– No els hi recomano, és mut o tonto. La qüestió és que no parla i no sembla que tingui gaires ganes de sortir-se’n.
– Si vostè ho diu…- Mentre s’allunyava, la dona girà la cara i clavà els ulls en els d’en Peter, que l’hi somrigué, alliberant-la de tot culpabilitat.
Després, anà cap a la seva habitació, es ficà al llit i es quedà adormit de seguida. Ningú notaria la seva absència.

Fóu una època fosca a Sadtown. La tanda d’assassinats en els diferents orfanats de la zona, feren alertar a les cuidadores. Ja no els deixaven jugar al jardí tan com abans, ni podien passar moltes estones sols donant volts per l’edifici,jugant a cuit i amagar.
Es movien sempre en bloc. Com que estaven esprimatxats i desnutrits, no ocupaven gaire espai tots junts i apretadets.
En George i en Peter tenien 3 anyets i eren molt amics. Amics íntims, si es pot ser-ho d’algú amb 3 anys. L’abandó, la misèria, el fred i la tristesa els havia unit en aquella dolça intimitat familiar.
En Peter guardava un mocador vermell que la seva mare havia deixat amb ell dins la cistella amb la que l’abandonà davant la porta de l’orfanat. No se’n separava mai. El mantenia arrelat a terra, sabent que potser algun dia algú vindria a reclamar-lo i aquella seria la prova de la seva autenticitat.
En George potser era més fred, o conformista, o simplement era tan sensible que s’havia hagut de fer una cuirassa molt forta per no quedar-se a mig camí, per sobreviure. Semblava que a la curta edat de 3 anys,havia assumit que aquell era el lloc on l’hi tocava estar.
Aquell dia, jugaven al menjador, davant la llar de foc i els ulls de la cuidadora. Ers hivern i a fora hi nevava amb força. En George va demanar permís per pujar a les habitacions a cercar una pilota de drap que una de les nenes més grans l’hi havia cosit. Saltà les escales corrents de dos en dos.
La cuidadora, se’ls mirava amb estima i un punt de compassió i tristesa. Ajaguda davant la finestra, dibuixava un somriure als llavis mentre els observava.
En Peter,aixecà el cap i l’hi retornà el somriure.
Un somriure que es transformà en una expressió de terror al veure un rostre masculí, fosc i agressiu mirant-los a través del finestral.
A partir d’aquell moment i abans que ell pogués llançar un crit, els fets es precipitaren. L’home, amb la mà coberta per un drap, trencà el vidre i entrà d’un salt a la sala.
Del que allà dins va ocòrrer, val més no fer-ne un relat. La neu quedà tenyida de vermell i els crits ofegats dels innocents ressonaren molt temps en el cel.
En Peter i la cuidadora aconsegurien sortir corrents però quan baixaven les escales cobertes de neu, en Peter parà atenció en que s’havia deixat el seu apreciat mocador vermell a dins.
– No pots tornar a entrar Peter. – l’hi digué la mestra.
Però ell ja s’havia desenllaçat de les seves mans i va córrer escales amunt. A l’entrar a l’edifici, veié el seu mocador, a terra, al peu de les escales que duien al pis de dalt. Va ajupir-se a recollir-lo. Una veu ofegada va recórrer les escales fins les seves orelles:
– Peteeeer…
En George. Estava encara viu. El seu millor amic. El seu germà. Encara hi havia esperança. Era viu! Però, què podia fer ell, amb 3 anys, com podia salvar-lo? Estava apoderat pel pànic, inmòvil, no podia moure ni una cama. Si pujava a dalt i el mataven? Però encara hi havia esperança per en George! Tots aquests pensaments inundaren la seva ment en un espai de 15 segons.
Agafà el mocador vermell i decidit, pujà el primer i segon esglaó que duien al pis de dalt. Tot se succeí en uns segons. Quan era al tercer esglaó, apoderat pel pànic paralitzant, girà cua i sortí corrents per la porta d’entrada, amb el mocador vermell a les mans.
S’agafà la cuidadora per la que aquells segons d’espera havien resultat eterns.
En un absolut silenci, caminaren per la neu, que a en Peter el cobria pràcticament tot, deixant endarrera un infern de sang. Deixant endarrera un oportunitat. Deixant endarrera el seu amic, viu.

Dos anys després, en un nou orfanat, en Peter fóu diagnosticat d’autisme profund, o d’imbecilitat irreversible. El mocador vermell va anar directament a les escombraries quan el ficaren sota l’aigua calenta de la dutxa. I fóu aleshores quan en Peter perdé tota esperança de que la seva mare pogués arribar a identificar-lo mai.