Fa uns quants anys i panys, era l’any de la Dona, el 70 i??? No ho sé perquè jo encara havia de néixer i abans tenia preferència d’arribada el meu germà. Doncs, aquell any indefinit, un melenut de vint-i-pocs anys i procedent d’Igualada, arriscava la seva vida obrint vies d’escalada a Montserrat. Llavors, no hi havia tanta estris ni tanta seguretat com ara, simplement unes sabatilles, texans, corda i mosquetons i apa! muntanya amunt enfrentant-se cara a cara amb el vèrtig i l’abisme.
En una d’aquelles excursions de cap de setmana, amb les xicotes esperant a casa, ell i un amic anaren a parar davant mateix de l’Ermita de la Santa Creu. Allà hi vivia el Pare Basili, un ermità procedent del Monestir que havia optat per la vida retirada de contemplació i meditació.
L’ermita de la Santa Creu aprofitava el buit d’una cova i a l’entrar-hi havies de resseguir al caminar les sinuoses corves de la pedra, si no volies endur-te un bon cop de cap.
No vull extendre’m.
El Pare Basili vivia sols acompanyat d’un ésser silenciós que l’acompanyava en les seves pregàries sense destorbar-lo amb paraules buides. La Lloba.
Aquell encontre entre els joves escaladors i el Pare Basili fóu solament l’inici d’una relació d’espiritualitat i creixement que encara no ha tingut fi.
Doncs aquell any del que no recordo el número però que era l’any de la Dona, la Lloba, com a bona fèmina, va tenir 10 femelles. L’Artemisa va venir a casa amb 15 dies de vida i va viure amb nosaltres 14 anys i fóu la primera cangur que vaig tenir. La germana de L’Artemisa, es deia Malka, ella va venir a casa en forma de nom, doncs al sentir-lo, aquell fóu el nom que escolliren els meus pares per mi, aquell fóu el nom que m’atorgà el pare Basili quan em batejà a la Santa Creu. Malka, que significa Reina en hebreu.
L’altre dia, el meu estimat Avi Anton Blocaire , va preguntar-me com es deia la gossa de la que sovint parlo i per això se m’ha acudit explicar-ne breument la història, doncs em sembla prou original. Uns 30 anys després (ja veieu que no vaig gaire bé de números), vam adoptar una gosseta de la protectora. En honor al Pare Basili i a la gossa que va donar-me la «vida», l’hi vam posar LLoba, perquè cada vegada que la miri, recordi d’on vinc i no oblidi mai els meus orígens.
Aquest és el per què de la Lloba. Un petit homenatge al meu nom.
Encontrando la belleza y la creatividad en cada momento 
Això és divinament preciós!!! No m’estranya la teva espiritualitat tan forta i tendra, segura i dùctil.Sembla que et varen triar REINA per ser-ho per ells i per qui et coneixem virtualment. No et prometo res peròem falta el fibñó de l’inspiració per captar aquest moment tant bonic que has contat.Quin nùvol, quina aureola de llum portes al teu damunt. Segueix donant vida a eixa persona junt amb la generositat que porta la LLOBA. No m’estranya que et sentis tant identificada amb ella et deu semblar una continuitat teva. Que la felicitat us acompanyi, a mí m’he donat una alegria desbordant. Gràcies M…. L’AVI ANTON.
Me gustaMe gusta
Se m’ha quedat grabada la imatge… Mai l’havia vist, però fa justícia al seu nom i a tot el que la meva imaginació podria crear… m’encanta!
Me gustaMe gusta