Vells amics

Feia molt de temps que no connectaven de la manera que ho estaven fent en aquell dinar. La Marina se sentia ella mateixa, relaxada i tranquila. Per primera vegada, notava la seguretat de que ell també estava deixat anar. Es recolzava relaxadament en la cadira, amb els hombros endarrera i les cames obertes. Estaven en territori segur.

Des que es coneixien, les oportunitats d’estar els dos sols dinant tranquilament havien sigut escasses: la vida diària, les respectives parelles, els horaris discordants… I ara es retrobaven, de la mateixa manera que ho havien fet sis anys endarrera, sentint que pertanyien a la mateixa tribu, que compartien les mateixes arrels.

La Marina sentí amb una certesa implacable que gaudir de la felicitat de l’instant deuria ser allò.

Per un moment, l’hi va passar pel cap, que en Marc, el seu millor amic, amb el que estava dinant, pogués ser l’home amb qui realment desitjava dormir aquella nit. Sentí desig, molt desig, mentre el mirava als ulls dissimulant l’impuls de besar-lo.

Però va dirigir ràpidament el cap a la seva amanida i desterrà aquella idea de la seva ment.

Al cap i a la fi, ja ho havien provat. I no havia funcionat…