Quantes persones coneixeu que s’hagin assegut davant d’un amic i l’hi hagin dit:
– Hem de parlar. Ja no m’ho passo tan bé amb tu com abans, has canviat o simplement hem evolucionat de diferent manera. Necessito que ens prenguem un temps, hauriem de conèixer noves persones.
La veritat és que fa riure. Fa riure perquè no estem avesats a fer-ho. Aquelles amistats que ja no ens interessen, sovint les deixem de regar, deixem que s’assequin i desapareguin per mort natural. Prou trucades, prou encontres, prou confessions. Sovint ni tan sols donem cap explicació perquè les dues parts en som prou conscients o ni tan sols pensem en com es pot sentir l’altre. Ens sembla que l’amistat ens dóna una llibertat per poder actuar com ho sentim.
Fa dies que em ronda pel cap tallar amb una amiga. És envejosa, competitiva, egocèntrica i sovint sé que té mals sentiments envers als altres. He descobert que també cap a mi. Estar a prop d’ella em fereix i em deixa un pòsit de males vibracions quan ens despedim. He fet molts anàl.lisis, autoanàl.lisis podriem dir. Sempre he pensat que en allò que no ens agrada dels altres hi ha un reflex d’aquelles coses que no volem veure de nosaltres mateixos. I sí, alguna vegada he tingut, i tinc, algun d’aquests sentiments, però reconec que tots alhora i encarnats al mateix temps, mai. M’esgarrifo de pensar el sofriment que deu viure, la insatisfacció, però això no és prou excusa per deixar que et facin mal o estar a prop d’un personatge així, al capdavall. O sí?
M’agradaria poder asseure’m amb ella. L’hi diria:
– «x», t’agraeixo tot allò que has aportat a la meva vida, tota la companyia que ens hem fet i tot allò que hem compartit, però ha arribat el moment de separar els nostres camins, vull recuperar la meva llibertat i retornar-te la teva. Desitjo que tot et vagi bé i alhora desitjo que la vida et posi en la situació en la que puguis adonar-te de tot allò que et fa patir i puguis solucionar-ho, però ara mateix, estar al teu costat em fa mal.
De la manera que és, no penseu que em tractaria com si m’hagués tornat boja de cop?
Potser és el moment de fer-ho i plantar un antecedent en les ruptures amistoses, tot i que, com diu la meva mare:
– Totes aquelles relacions que suposen un esforç excessiu d’una de les dues parts, estan condemnades al fracàs.
Encontrando la belleza y la creatividad en cada momento 
normalment aquestes «amistats» es van fonent lentament, o de cop, i de vegades sense cap motiu aparent, llevat dels camins divergents de la vida
Me gustaMe gusta
La experiència de la mare ja et confessa el camí a seguir./ De morts n’hi ha de moltes maneres, a unes en diem separació, apartament, renùncia, distanciament, etc. però tot és tallar el cordò i renunciar definitiva al poc de bo que trobem per el molt que ens perjudica i cedim nosaltres. Més val posar remei abans que quan es tard. / Aquí diem, més val posar-te un instant vermell( sulfurar-te) que tota la vida groc (prendre paciència ). Anton
Me gustaMe gusta
Paraules sàvies les de ta mare (vès, quan té raó bé que ho he de dir!). I fins a quin punt val la pena esforçar-te depèn de quina manera. Hi ha qui no vol escoltar, o qui el que entén no tindrà res a veure amb el missastge original.Petons guapíssima!(Espero que no m’hagis de dir mai «hem de parlar» jeje)
Me gustaMe gusta
No saps com t’entenc. Tinc una amiga amb la qual també voldria parlar, però no tinc força per fer-ho i li vaig donant llargues per quedar. Seria tant bonic poder fer això, la llàstima és que l’altra persona potser no ho entendria.A mi m’agradaria que la gent me digués lo que pensa de mi, així podria millorar i ser millor persona. Però no, socialment està mal vist i anem per la vida aguantant i deixant que mos aguanten tant si com no.
Me gustaMe gusta