Juguem a ser escriptors

Per poder escriure, necessito posar-me les ulleres. És l’ única manera que veig saltar les paraules, una darrera l’altra a través dels vidres, enormement graduats, per cert, de les meves lents. És l’única manera que puc posar paraules sobre un paper.

No us dic que moltes vegades, la majoria, m’agafen pensaments inesperats, literaris, fent les coses més inhòspites: ballant, conduïnt, cuinant i últimament, tot just abans d’adormir-me. Però sóc capaç de posposar-los fins que tinc recolzat a sobre el nas el meu vehicle de transport fins el paper en blanc.

Jugo a ser l’escriptora que sempre he volgut ser. I més ara que arriba la tardor. El meu estudi dóna a una terrassa i veig com la pluja fa els primers assalts sobre l’asfalt. Els primers de moltíssims que vindran, un darrera l’altre, seguits, dia rera dia sense veure el sol. Aquesta és la vida al nord.

Jugo a ser una escriptora de cabells blancs i ulleres excèntriques, amb una gossa adormida als peus i una gata enroscada dins del seu llit d’espuma. Faig saltar les paraules i els sentiments. No tan bé com m’agradaria, doncs sóc una aprenent i això és solament un joc, un joc molt seriós, però un divertiment al capdavall.

Un divertiment, una despulla, un exercici, un canal d’expressió de la meva veu, sovint la d’altres, una fotografia de lletres, un ball de paraules, un crit en el silenci, l’ira acumulada, l’amor profund… tot hi té un lloc en el joc de ser escriptora. Avui, ja m’he col.locat les ulleres dues vegades.

Juguem?