Cada dia, al llevar-me, segueixo una espècie de ritual que passa per diferents fases: lavabo mentre vaig obrint els ulls i m’acostumo a la llum artificial (això em porta una bon a estona), saludo a la meva gossa que ja està a la línia de sortida esperant el tret que la faci sortir disparada al carrer, agafo la gata a coll que ronroneja perquè encara està mig adormida i relaxada i l’hi poso menjar. Cafè amb llet al microones en una tassa enorme mentre pujo les persianes i arreglo tot allò que em va fer mandra recollir abans d’anar a dormir i finalment, m’assec davant l’ordinador. Aquest últim fet també comporta una sèrie de rituals: llegeixo fotologs, blogs, busco vols d’avió barats per tornar a casa quan sorgeixi la oportunitat, flickrs, correus electrònics (estic massa adormida per respondre res) i finalment els comptes de la Caixa.
Quina va ser la meva (desagradable) sorpresa quan ahir, dia 4, uns lluents números de color vermell amb un signe negatiu davant es van il.luminar en la meva pantalla. Treballo en una feina liberal i em moc per diferents llocs, així que em paguen quan em paguen, sense data fixa, però es clar, les factures no esperen.
Desesperada, vaig buscar i rebuscar la manera de solucionar-ho sense haver de demanar diners a ningú però recordant els prèstecs que he fet durant els darrers mesos: aquest em deu tant, més aquella que em deu tant…Trucades. Curiosament, tots els deutors estaven de vacances, imagino que gastant-se tots els diners que em devien a mi. En fi… Més val no enfadar-s’hi.
– Necessito una senyal que em digui que tot anirà bé i que vaig pel bon camí – L’hi vaig dir a una amiga.
I, no exagero, al cap de 5 minuts vaig rebre un sms al mòvil que deia el següent:
El ministerio de vivienda ha ordenado el pago de tu Renta de Emancipación.
Per fiii!!!!5 mesos esperant multiplicat per 105 euros = 525 Euros, no? Això em salvava el mes.
Doncs avui al matí, seguint el mateix ritual de sempre, quan finalment he arribat a la consulta dels comptes, m’adono que tan sols m’han ingressat 210 euros. La impotència ha sigut terrible:
– On truco?
– Qui és el senyor Vivienda?
– Quan tardaran a resoldre-ho?
I suposo que com la majoria dels espanyols quan es troben en una situació així, davant la impotència, quedes inmovilitzat i et planteges si val la pena de moure tanta energia perquè et paguin el què et deuen, manifestar-te tu sol davant el Ministeri, o conformar- te amb el què et donen perquè més val això que res.
Per sort, les necessitats de la gossa no esperen i he hagut de postergar la decisió per més endavant. Ara bé, com a bona ciutadana he recollit els excrements del meu animal de companyia amb la seva bosseta corresponent. No sigui cas que em multin, que ara poden ascendir fins a 200 euros les penalitzacions.
Ells t’ho dónen però ja busquen la manera de treure-t’ho ràpidament.
Encontrando la belleza y la creatividad en cada momento 
Del diner no ten pots fiar mai. Tres potes de la taula tenim.Si tens salut pots guanyar diners, si tens dimers tothom t’estima, si tens amor… Juntes fan la llibertat, ets lliure, no depens.Com tu dius ja procuren treure’t els diners com sigui. Tant si en tens com no, has de viure. Molts es tiren al diner i perden amor i salut…I no acabaria. Mai sortim de l’adolescència mentre tenim coses per aprendre i per molt ordenat que un sigui, les relliscades van entre els nostres descuits i les travetes dels altres. La Vivienda ta parat la traveta…A tots ens paren continuament trevetes. La nostra pensa ha d’aprofitar els fracassos i buscar les solucions i no hi exemple, per que les situacions es presenten diverents i divergents i moltes vegades amb molts de camins, aleshores quin és el bo.Ara, s’ha de ser positiu i no posar-se nerviós. Tot té solució menys l’intant de la mort. Per`, d’aquest instant també hi ha qui se’n aprofita i ens fa treballar per ells aquí per comprar el salvaconducte. No et vull contar les meves. Segur que el teu que ara és molt gros per que és lo mediat i immediat, et preocupa… Ni han de pitjors…. Un sabio que un dia…, cogiendo las hierbas que otro arrojó. Au, que no vul fer-te el post per demá. A la feina. I valentía. Anton
Me gustaMe gusta