Un estiu inesperat

Els nens s’estaven banyant per sufocar la calor que havia cremat tota l’herba en poc més de quatre dies. Feia potser cent anys que no es vivia un fenomen metereològic igual, en una regió on havien fet dels canvis de temps inesperats la seva senyera i de la jaqueta al braç, per si de cas, el seu vestit regional.

La Lloba baixà corrents fins a l’aigua i hi posà les potes, fins a la panxa com a molt, no més, perquè l’hi feia por la fondària. Allargava la pota, en un gest molt divertit, palpant i aixecant les pedres, per assegurar-se que tocava fons i d’aquesta manera poder avançar una mica.

Els nens la miraven encuriosits i ella a ells, però en qüestió de segons, tothom va continuar dedicat als seus tràfecs.
Eren dos nens i dues nenes, d’amagat dels pares, en roba interior, que avançaven pel riu, agafats de les mans, en fila índia, per evitar relliscar amb les pedres cobertes de verdet.
Els crits i rialles, en una ciutat on el sol no lluïa més de mig dia, em transportaren a les típiques pel.lícules neoyorquines. Una colla de nens banyant-se al mig del carrer després d’haver rebentat el surtidor d’aigua.
S’ho estaven passant d’allò més bé.

Em vaig asseure a les pedretes de la vora del riu, prometent-los amb una mirada que no els jutjaria. La olor de verdet era força insuportable.
Vaig agafar el vidre tallat en forma de pedra que m’havia regalat en Jan i vaig començar a mirar-lo fixament, sense parpallejar, tal com ell m’havia dit. De sobte, tot es tornà borrós, d’una borrositat estranya que mai havia experimentat i el vidre i els dits que l’agafaven van desaparèixer, literalment es van tornar transparents. A través d’ells veia la Lloba remullant-se i els nens rient dins l’aigua, encara que no podia sentir-los.

Vaig començar a parpallejar de nou, en un intent desesperat de tornar a la realitat. Almenys, la realitat coneguda.