Una nit d’aniversari, el meu pare va venir a la meva habitació amb una cuca de llum.
Brillava i era de color verd. No n’havia vist mai cap. Sempre recordaré quan ell va obrir la mà: era molt lletja, feia fàstic i tot. Però quan vaig tancar la llum, com ell va dir-me, va ser preciós.Tots els seus dits de color verd. I era el meu aniversari. No em preguntis quants en feia.
Avui he confós l’interruptor de la porta amb aquella llum. Ha estat trist descobrir la veritat: que no era un ésser fastigós que amagava un fantàstic secret, sinó un troç de plàstic llis i fred.
Ha estat preciós quan he recordat aquells dits verds i aquella llum. Ho havia oblidat, esborrat.
I això que va ser una nit d’aniversari.El meu pare va obrir les mans i amb les llums apagades, va mostrar-me el món: petit i fastigós, màgic i gegant, de color verd.
I és que la bellesa, es presenta, de vegades, sota la forma més inesperada.
Encontrando la belleza y la creatividad en cada momento 
Quin poema més fantàstic !! I no saps escriure? Com el gall, con jo… Però tenim sentiments que es desborden / Quina joia m’has presentat, el teu avi. Que feliç que em fas si te’l recordo./ Busca algun poema seu, un escrit i posa’l com a exemple. Jo no vaig conèixer ni al avi ni quasi al meu pare.He tingut que veure en altres persones que és un màscle. És dur, però real / Segueix que vas per bon camí. Anton.
Me gustaMe gusta
Sembla increïble com les coses més insignificants, els moments es queden grabats dins nostre donant-nos grans lliçons, esperances, arguments, motius per somriure!
Me gustaMe gusta