Vas tornar a casa, i tots t’esperàvem.
La humitat dels darrers mesos, havia corbat el nostre cos.
Esperàvem la teva correspondència, però el carter cada dia negava amb el cap.
Al març, va arribar una carta. La duien unes mans,
Que eren les teves. I el glaç va desfer-se.
La mare va tornar a estornudar,
I tu passàves cada vegada estones més llargues amb nosaltres.
M’agradaria acceptar que tornaràs a anar-te’n.
Però és difícil. Quan no hi ets, t’enyoro tant!
Encara que, portes l’estiu. El deixes sota una estora de verd,
una estora solitària.
Perquè t’has tornat a endur les flors al marxar.
Encontrando la belleza y la creatividad en cada momento 
el difícil joc de les absències
Me gustaMe gusta
Preciós, amb molt de goig he arribat i m’he endut una alegria del país del mai més, però jo tornaré! (amb el teu permís)petons!
Me gustaMe gusta
Que si et deixo? vaja, casa meva és casa de qui vulgui passar, ara, has anat a parar al blog més «difícil», vull dir que el meu blog «de guerra diària» és l’ara mateix.http://zel-aramateix.blogspot.com/Agraeixo molt la resposta, això diu molt de quines persones tenim darrera la pantalla, no et sembla? Petons!
Me gustaMe gusta
Del record som els propietaris de les absències potser el sentiment en sap molt d’elles?/ Que finet ho dius. Sensibilitat que habita a casa teva.Anton
Me gustaMe gusta