Sabó per a roba delicada, si us plau…

I després d’haver estat volant pels aires de la incertesa, dels pensaments destructius, del dubte, donant voltes a la ment que l’allunyaven cada vegada més de la realitat, aquell dia s’aixecà amb un desig incontenible de tocar terra. Palpar allò que en aquell moment present era l’únic que l’hi pertanyia i que era real. El moment precís, l’instant en el que es trobava agafant aire per expulsar-lo després acceleradament.

Es vestí i agafà el cotxe per anar al poble més proper. En una adrogueria comprà sabó per roba delicada, el que l’hi va semblar que desprenia la olor més dolça i amorosa.

A l’arribar a casa, recollí tota la roba i les tovalloles que s’havien anat apilonant dia rera dia, quan ella volava cel amunt i la resta perdé absoluta importància.

Les ensabonà, fregà amb força, esbandí… I mentrestant, n’aspirava la olor del sabó, qual antídot que l’arrelava a la terra.

Estengué tota la roba al sol, gotejant.

No entenia el sentit de res però aquell dia s’havia aixecat amb el desig de tenir la roba neta i guardada amb cura en els armaris, tovalloles flonges i suaus, apilades les unes sobre les altres amb ordre. Desitjava la vida, desitjava una llar.

S’assegué al sofà, amb els peus en alt i un plat de cireres damunt la panxa.

I tornà a quedar-se adormida. Caigué en un son profund i reparador.

A fora, la roba s’eixugava al sol desprenent tot el seu delicat perfum per tot el jardí, mesclant-se en una simfonia encisadora amb la olor de les flors que havien esclatat feia poc.