Una tassa de l’Starbucks Coffee. És l’únic que ara mateix em recorda que pertanyo a algun lloc. Una tassa d’una multinacional nord-americana que no té res a veure amb la meva terra aconsegueix connectar-m’hi.
És Barcelona, el sol, una terrasseta, sopar amb en Gon, veure la Carme, la innovació, la cultura, l’actualitat… el meu petit Nova York. I la ITV, emocional, física i mental.
L’escenari on s’han teixit les meves grans i verdaderes amistats. On he avançat camí espiritual, on m’he enamorat, on he plorat, on m’he divertit més que enlloc.
Aquest estiu torno a la gran ciutat.
Un cafè en una tassa de l’Starbucks. Girona. El König. La família. La mare i mestra que m’ajuda en el camí. La passió. La pau i la tempesta, però l’amor per sobre de tot.
Les pèrdues i els encontres.
Certa persona sàvia va dir-me que havia anat a Pamplona quan no em tocava de fer-ho. Que té raó ho sento en totes les meves vísceres cada vegada que poso un peu a Catalunya. Ho pateixo cada vegada que torno al Nord i cauen llàgrimes com la pluja que aquí dalt ens rega gairebé cada dia.
Però la vida és allò que esculls a cada moment. No hi ha mestre ni savi que et pugui desdir d’allò que la ment t’ha convençut, sobretot quan has decidit fer la guitza al destí i apareixes en un entorn inhòspit, desconnectada.
Potser hi ha un destí, un propòsit últim, una meta. Una arribada. Però decidim quin trajecte seguir, quines carreteres secundàries agafar, en quins motels dormir, quins peatges pagar…per arribar-hi.
I ara sóc aquí. Aquesta és la meva realitat, el meu entorn, el meu present. I només tinc una tassa d’una estúpida multinacional explotador que em recordi aquell sopar amb en Gon al Mercat de Santa Caterina, aquelles rialles amb en David a la Llesca, aquella intimitat guanyada amb el pas dels anys amb la Carme i en David, aquelles caminades per la Devesa amb la Lydia, la Rhea i la Lloba, el contacte amb l’essencial amb la Carme i el Carmelo.
I, perdó, també tinc una gorra rosa com a record ;-P.
Us estimo molt a tots.
Gràcies.
Encontrando la belleza y la creatividad en cada momento 
No sé si era el moment d’anar-te’n o no. Ja saps com t’hem enyorat i t’enyorem des d’aquí… El que si que et puc dir, és que allà, entre la grisor del mal temps i la solitud i enyorança que només en Jordi deu trencar t’has convertit en un lliri que floreix amb cada primavera, fràgil, dolç, bell.I per cert, tenia una altra cosa per tu!!! Un cinturó o quelcom semblant raríssim que crec que t’hagués agradat (ja saps que a mi aquestes modernitats jeje). Te’l guardo!Un petonàs enorme!
Me gustaMe gusta