Somnis que et parlen

– Aquests dies he pensat en tu.
– Ah ,sí? Per què?
– Va morir un amic meu fa un mes. Una malaltia degenerativa. Va ser tot molt ràpid.
– Em sap greu.
– Ja ho sé. Gràcies. No et preocupis. La qüestió és que vaig estar pensant que havies sigut molt forta per aguantar tota aquella situació.
– Gràcies. Al final, de totes, maneres, va acabar sent un regal.
– Ja, suposo que amb el temps o acabes pensant o ho acabes veient com un regal.
– Potser et sorprendrà però ja en el propi moment ho veia així. No tots tenim la possibilitat de que ningú ens expliqui que les coses són impermanents i que el noranta-nou per cent del sofriment que experimentem és precisament per agafar-nos a les coses, per no deixar marxar a persones, moments i ni tan sols a objectes. Des d’aleshores, jo visc la vida de tota una altra manera i la mort de la Marta m’ha portat fins on sóc ara. Definitivament, va ser un regal.
– Potser sí.
– Si ho hagués sabut quan et vaig conèixer a tu, tot hagués sigut molt diferent. Hagués pogut acceptar que quan no és el moment, no ho és i que no podia ser. I m’hagués estalviat moltíssim sofriment. – Va riure.
– Però aleshores potser no estaríem parlant ara per telèfon.
– No, però potser estaríem asseguts l’un al costat de l’altre agafats de la mà. O tens raó, potser no. En realitat no sabem quina és la resposta, quin és el fi últim de totes les coses. I això, per mi, és una gran tranquilitat.
– Potser sí.

I es féu el silenci. En Marc va recordar allò que l’hi havia dit a la Martina 5 anys abans, atordit per la situació que vivien. Fou una nit i davant dels ulls suplicants
d’ ella:
– Em vens gran. Em fas pensar. Ho sento.

Aquella nit es besaren per primera vegada.

Continuarà…