Pots sentir el plaer d’haver arribat fins aquí?
Tots els papers que queien a l’aigua, un darrera l’altre, eren la seva vida redactada lletra a lletra, paraula rera paraula. Eren els seus records, les capses de nines, de música… tot s’ho enduia el mar.
Les onades eren feréstegues, impermanents, anàven i venien però no era mai la mateixa onada la que reapareixia sota l’escuma de la cresta.
Corria per agafar les capses: una, dues, la de fusta, la de la tanca metàl.lica… no l’hi cabien a les mans.
– Ajuda !!!! – L’hi cridà a la seva amiga de la infància que l’observava des de la platja, inmòvil. No entenia què hi feia allà. Feia més de 15 anys que no es veien.
– Prou !!! – Cridà, mirant al penya-segat i l’enorme casa que hi havia al capdamunt. La casa des d’on queien al mar totes les seves pertenences: les capses, els escrits, les fotografies…Quedarien al fons del mar, víctimes d’aquell naufragi vital.
S’endinsà més i més dins l’aigua però el vestit xop pesava massa i l’impedia avançar.
La tinta s’esmorteïa en contacte amb l’aigua, els papers que aconseguia atrapar es defeien a les seves mans…
Va quedar-se palplantada, amb la mirada perduda, deixant que les onades s’emportéssin el seu passat.
No el podia retenir.
Es despertà de sobte. Amarada de suor.
Encontrando la belleza y la creatividad en cada momento 
Tens un petit regaleta per casa! Passa’t pel bloc!
Me gustaMe gusta
Aquest matí he passat molt ràpid… És preciós el relat. Entre l’angoixa del malson i la dolçor de la remor d’un mar inquiet.
Me gustaMe gusta