INFELICITAT. Febrer 2007.

Hi ha gent incapaç de ser feliç? Podria dividir-se el món en aquells que són capaços de viure la vida sense complicacions i aquells que treiem fum del cap de tant pensar inclús sobre la capacitat de ser feliç que té una gota d’aigua? (i tinc testimonis que han presenciat igual que jo una conversació girant entorn d’aquest tema).

El món es divideix entre aquells que viuen el dia a dia i dosifiquen la seva energia simplement per dur a terme les accions quotidianes de la vida i aquells que vivim esgotats i que experimentem la felicitat en tongades de “x” dies, mesos…? Aquests últims que sabem en què consisteix la felicitat i l’alegria de la manera més plena però que se’ns desfà a les mans igual que la sorra de la platja quan es mescla amb l’aigua del mar.

Els primers, afronten els reptes, sense importar si sortirà bé o no, els afronten perquè és la manera que coneixen de viure, l’important és fer-ho, el resultat no importa. Els segons, perseguits per un perfeccionisme implacable, sembla que cada repte que se’ns presenta és com escalar una muntanya altíssima. El problema, al capdavall, ja no és escalar-la sinó que després de tots els preparatius, organització perquè tot surti perfecte … arribem el dia 1, al peu de la muntanya, esgotats, però ja som allà, així que tirant de les reserves, l’escalem. Ho hem aconseguit, hem superat el repte, però no podem assaborir-lo perquè estem al límit de les nostres forces i recuperar-nos portarà força temps.

Hi ha un missatge subliminal en les dones que ens impedeix triomfar en el món extern, que és evidentment, un món d’homes, absolutament quantitatiu.
Hi ha un missatge que diu que els nostres èxits han de ser silenciosos, íntims i espirituals. Als homes se’ls permet triomfar de cara l’exterior, socialment, econòmicament.

Si no tenim parella i tirem endavant, correm el risc d’haver-nos de convertir en un estereotip de Sexo en Nueva York: promisqüitat, vicis i soledat.
I si en tenim, hem de viure amb la culpa i disculpant-nos contínuament d’una cosa que ens pertany i que ens hem guanyat a pols!

Així doncs, he de sentir vergonya per estar tirant endavant els meus somnis i projectes?
He de sentir vergonya per saber que sóc més intel.ligent i capaç que la meva parella i ell més simple?
He de sentir culpa de saber que no és que ell estigui més capacitat per la vida sinó que és aquesta simplicitat que posseeix la que el fa actuar més ràpid, sense miraments i encara menys, sense culpa?
Per què he de fer que ell estigui on està transmetent-li tota la meva saviesa, que tant durament he treballat, perquè ell arribi on és i jo a l’ombra?

A partir d’avui, proclamo la meva independència com a dona, el meu èxit personal, social i econòmic sense haver de renunciar al matrimoni, a la fidelitat, a la família ni a l’èxit social de la meva parella.

I firmo.

El post INFELICITAT- Febrer 2007. ha aparecido por primera vez en Miss Red Cape