Un bagul nou de vímet

Un bagul nou de vímet. A l’obrir-lo, la olor arriba fins al més profund de la meva ànima i sento la mà del meu avi recolzada al meu ombro. La veu de l’avi alentant-me a escriure dient-me que tot sortirà bé i que estic en el bon camí.
És increïble pensar i saber que hi ha algú allà dalt que et cuida.
Necessito comprar aquest bagul- em dic a mi mateixa.

Una vegada a casa, l’he omplert de tots els papers que conformen la meva biografía personal. Sempre he caminat acompanyada de l’escritpura.
Han aparegut cartes i cartes d’amics, de gent que em coneix des del mateix instant d’obrir els ulls. De persones que he trobat en cert moment i amb les que segueixo compartint camí; pares i familiars etc.
I poemes, molts poemes escrits en el torment de la meva complicada adolescència.
Poemes que m’agradaria anar volcant aquests dies sobre el paper sense tacte d’internet.
Aquest ha estat el primer paper que he trobat, escrit als 15 anys, i m’ha impactat força.

És en cada fulla, cada branca.
En cada gota de pluja que alimenta cada arrel
que fa créixer cada arbre.

És en cada llàgrima, cada somriure,
cada passa que dóno en terra eixuta
o molla.

És en cada núvol,
en cada pedaç de cel que es deixa entreveure,
en cada raig de sol que alimenta la terra
i els rostres.

Tot el que cerco trobar.
És en mi.

El post Un bagul nou de vímet ha aparecido por primera vez en Miss red cape